divendres, 25 d’octubre de 2013

tenir la gana justa o correcta... ortorèxia? (1a part)

Showroom Mama - Marije Vogelzang
ets el que menges

A l'entrada d'ahir de “naturopatia i alimentació natural, tan simples que molts les menyspreen, parlava de com els aliments que són reals són els que ens nodreixen de debò, que una alimentació el més natural possible i sabent de nutrició és suficient per gaudir de bona salut, però que, moltes vegades, som els que mengem aliments reals i tenim cura del nostre cos cada dia quan prenem decisions en pro de la nostra salut als qui se'ns veu com rars i extremistes. I aquí és on m'aturava i us deia tot això em feia pensar en l'ortorèxia, de la qual en parlaria en una entrada propera. I aquí estem. N'heu sentit a parlar, de l'ortorèxia?

Segons la Viquipèdia, <<l'ortorèxia o ortorèxia nerviosa és un terme creat pel metge estatunidenc Steven Bratman. És un Trastorn de Comportament Alimentari (TCA) enfocat en una preocupació extrema per la salut centrada en menjar el més sa possible. A diferència d'altres trastorns alimentaris no se centra en les quantitats dels aliments sinó en la qualitat. Bratman descriu la malaltia com una obsessió perjudicial per a la salut, com ho pot ser un trastorn obsessiu-compulsiu. L'ortorèctic pot evitar certs aliments, com per exemple els que contenen greixos, preservants, certs conservants, productes d'origen animal. No obstant això pot tenir una mala alimentació. Bratman afirma que “la desnutrició és comú entre els seguidors de les dietes de menjar saludable”.>>

Si mirem l'etimologia, <<la paraula ortorèxia prové del grec orthos (just, recte) i orexis (apetència), podent-se definir com "gana justa o correcta">>.

Fins aquí el terme, la definició i l'inventor d'aquest relativament nou concepte (del 1997). La creació d'etiquetes sembla l'esport nacional del segle XX (segle en què es va fer un treball de classificació extremíssim, com per exemple, el dels considerats trastorns mentals -DSM Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders [Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals]- i sobre el que podríem encetar un nou debat: la conveniència o inconvenient d'etiquetar-ho i classificar-ho tot (una futura entrada?) Si comencem a analitzar pel final la definició exposada, jo no consideraria que parlar de “gana justa o correcta” sigui un trastorn, sinó el que que tots hauríem d'aconseguir. A més, és quelcom que es diu que s'ha d'aprendre a conèixer, si es té gana o tens ganes de menjar, i que se'n vegi la diferència. Detectar els moments en què es menja sense gana, sinó només perquè “és l'hora” o perquè s'està avorrit o perquè ve de gust o perquè està bo. Fer aquestes darreres coses, però, es considera normal, perquè és el que la majoria de gent fa: menjar quan és “l'hora de dinar/sopar o de berenar”, picar coses sense gana però perquè hi són allà a l'abast, menjar “amb el ulls”. I torno a dir, això és normal, “no passa res”. En canvi, tenir una gana justa i correcta ara se li'n diu ortorèxia.

Més, hi deia:...
<<L'ortorèctic pot evitar certs aliments, com per exemple els que contenen greixos, preservants, certs conservants, productes d'origen animal.>> Tornem-hi a pensar: els que no hi pensen, és a dir, els que no tenen aquest “trastorn”, els que no pensen ni un microsegon en la seva alimentació, no els importa menjar-se un croissant ple de greix saturat (o coses moltíssim pitjor), ni un menjar preparat o snack ple d'additius, colorants i sabors artificials i E-cents-i-escaig. Simplement ho mengen i són les persones més normals de la societat. Els qui miren l'etiqueten http://vida-de-sabor-autentic.blogspot.com.es/2013/10/informacio-nutricional-dun-producte-com.html i veuen Es pertot arreu, i sucres, i xarops de glucosa, i glutamat monosòdic (GMS), i pensen: “millor escullo una altra cosa”. Aquests són ortorèctics.

Podria intentar entendre que es considera ortorèxia casos extrems que porten associada altra simptomatologia (com he llegit en més llocs, que aquestes persones acaben aïllant-se de la societat i familiars, que no surten mai a sopar, etc.), però tot això està en una línia molt fina del qui jo continuo considerant que és una persona que s'ha adonat que les coses tal i com ens les ven la societat no estan pas tan bé i ha adoptat una postura crítica, de reflexió i de decisions en pro de la seva salut i benestar. I deixar de prendre aliments processats, per mi, és un pas fonamental per aconseguir una salut plena i un canvi profundament positiu en molts nivells de la vida.


Seguint amb la recerca del que se'n diu del terme, en la web de la Generalitat, en els apartats de Salut Jove.cat alarmen que <<els ortorèctics tenen una predisposició genètica als comportaments obsessius i compulsius>> i d'un reguitzell de coses més. Predisposició genètica? Deixeu-me posar en dubte i ple d'interrogants això. Preocupar-se pel que mengem ve donat per les circumstàncies i entorn en què vivim i és gràcies a haver fet una profunda reflexió de tot això.Genètic, ambiental, circumstancial?

A Alimentacion Sana, expliquen quins criteris diagnòstics segueix Bratman per dir que aquella persona pateix ortorèxia, a la qual se li fa preguntes com ara “La seva manera de menjar l'aïlla dels altres?”, “Se sent culpable quan menja alguna cosa no permesa per les seves conviccions dietètiques?”, o “Es preocupa més per la qualitat dels aliments que pel plaer de menjar-los?” i apunta que aquell qui hagi respost afirmativament, almenys, una de les qüestions pot considerar-se candidat a l'addicció al menjar saludable. Explica que per la seva consulta hi passen molts pacients que pregunten com poden prevenir o tractar alguna malaltia a través de la dieta.

És a dir, responent que sí només a una d'aquestes preguntes ja ets un addicte al menjar saludable. Per exemple, si has dit “sí, em preocupo per la qualitat dels aliments més que pel plaer de menjar-los” ets un ortorèctic addicte al menjar saludable. Què us grinyola d'això? A mi, sobretot, dues coses. La primera, que tan de bo més gent vagi tenint addicció al menjar saludable! La llàstima és que la gent estigui addicta al menjar escombraries que sap que va en contra de la seva salut i, si no ho sap, encara pitjor (desconeixement profund de la societat). La segona, com anava dient abans, plaer per menjar pot amagar, en molts casos, un problema de no saber discernir quan es té gana i ganes de menjar, i tenir desig per menjar uns aliments en concret. Per tant, si un prefereix la qualitat de l'aliment al plaer de menjar, per mi, ja ha fet un altre pas cap a la felicitat perquè coneixerà molt bé el seu cos i sempre li estarà donant el que realment necessita en matèria de nutrients reals per gaudir d'una bona salut. I amb això no descarto en absolut el “plaer” de menjar, però vist des d'un altre punt de vista. Menjar bé, saludable, amb aliments reals, és deliciós iun goig. Aprendre a gaudir d'això és un procés, un aprenentatge, un canvi i requereix d'un profund autoconeixement.

I sobre la darrera frase, que molts pacients li pregunten com poden prevenir o tractar alguna malaltia a través de la dieta com si això fos part més del trastorn, de creure ingènuament que l'alimentació pot fer alguna cosa per millorar la salut, considero que és negligència per part de qui ho posi en dubte, perquè i tant que canvis en la dieta donen resultats excepcionals! 

Hi ha molt més a dir i comentar i més coses que he trobat que vull compartir amb vosaltres. Però ho continuaré fent en la propera entrada. Per avui us deixo a vosaltres explicar què és el que heu pensat del terme quan n'heu llegit la definició, quina opinió en teniu de l'etiquetar-ho i classificar-ho tot, què us semblen els símptomes descrits i el que vulgueu exposar-nos.

[mireu aquesta imatge: you are what you eat... literally, de Krasio Kosata
ets el que menges... literalment]

Propera entrada relacionada:

1 comentari:

  1. Un apunt més. La creació d'etiquetes i la conveniència o inconvenient d'etiquetar-ho i classificar-ho tot lliga amb la gran medicalització que la nostra societat està patint. Ara sembla que calgui que tot tingui una solució "mèdica", tot: quan estàs embarassada, quan tens un simple refredat, quan els nens es mouen "més del compte", quan et preocupes pel que menges!
    Tal i com he dit, tot això dóna per una entrada i més d'una dedicades a aquests temes, però ja us convido a continuar amb el debat i la reflexió.

    ResponElimina