dijous, 19 de setembre de 2013

creences paralitzadores vs canvi de paradigma


Sovint sento converses a l'autobús. De vegades és difícil no escoltar-les, pels tons de veu tan elevats que algunes persones empren. Fan completament públic tot el seu discurs. Fa uns mesos va ser així. Dues noies estaven darrere meu i el que estaven dient em va fer posar en alerta. Moltes altres vegades he sentit discursos similars, algunes vegades me'ls han dirigit directament. Aquell dia, vaig pensar en anotar les frases, enunciats, sentències que anaven llançant les dues interlocutores per poder després fer un anàlisi. I aquí estic.  

Aquestes declaracions, sentències, enunciats, van ser escoltats en un viatge en autobús de casa a la feina a quarts de nou del matí. Les noies que parlaven també hi anaven, eren companyes de feina i tenien al voltant d'uns 30 anys (potser menys).


<<Como soy alérgica...>>
<<Es la Ley de Murphy.>>
<<Tómate dos Fortasec.>>
<<Hay gente que tiene absentismo laboral cada semana, ¿qué pasa? ¿Que no me puedo poner mala?>>


Hands TiedTotes aquestes declaracions relacionades amb la salut (o la malaltia) tenen el denominador comú de no creure que el propi cos és savi i té la capacitat d'estar sa si se sap de la importància de nodrir-se adequadament i tenir uns hàbits de vida saludables.


La primera respon a la visió de creure que no podem fer res per millorar, que si patim una dolència és així i no hi ha res a fer. O, com a màxim, posar-se en mans d'un doctor qualsevol i prendre les medecines que ens doni encara que ni tan sols s'hagi interessat per saber què ens passa. Al·lèrgia, sí, però ¿alguna cosa més, potser?...
No: el símptoma és tractat de manera aïllat, no hi ha un cos. I aquesta manera de presentar-nos a nosaltres mateixos (i que val per qualsevol àrea de la vida), amb l'etiqueta al front <<com que sóc X...>> fa que ens eximim de les responsabilitats que se'n derivarien. <<Com que sóc tímid, no parlaré; Com que sóc de lletres, no entenc aquesta operació matemàtica; Com que sóc de ciències, no em parlis de fonètica; Com que sóc garrepa, no et deixaré ni un duro...>> És una actitud i un tarannà molt paralitzadors, i massa simplistes, així no es pot avançar. Les etiquetes fan molt de mal, no fan cap bé. Un pot passar per una època de la seva vida amb un comportament determinat i no per això l'ha de mantenir i arrossegar durant tota la vida. Es poden fer canvis. I també amb la salut. Si m'hagués quedat amb discursos del passat jo també encara estaria dient que <<com que sóc al·lèrgica...>>. Doncs no, ja no sóc al·lèrgica, ni ja no tinc moltes de les etiquetes que jo mateixa i molta gent del meu voltant m'havia/en enganxat i portava al damunt. Aquest tema va completament lligat a l'entrada de l'altre dia de creences potenciadores vs limitadores. I no, tampoc sóc de ciències ni de lletres, sóc de tot, per això l'entrada de l'altre dia d'humanisme i holisme. Sobre etiquetes hi ha moltíssim a parlar. Un altre dia ho reprendré.

La segona declaració, també segueix la visió de no podem fer res per millorar. Creure en la Llei de Murphy és creure que hi ha una llei sobre nosaltres, que és la que ens guia i, a més, que és negativa, és a dir, que tot el que pot succeir succeirà de la pitjor manera. No es pensa que sí que hi ha manera de dirigir la nostra vida i la nostra salut, i que hi ha una manera positiva de fer-ho. Aquí també, hem de posar en marxa les creences potenciadores al poder i les afirmacions i l'actitud sempre positives

La tercera, la perillosíssima automedicació. Cal saber que medicar-se és afegir toxicitat al cos. Imagineu-vos com pot ser de nefasta l'automedicació, doncs, sense tenir ni idea de què estem prenent, només perquè a algú li ha anat bé, perquè ho hem sentit o perquè surt a la tele. Quantes vegades he vist prendre o recomanar medicaments amb conseqüències no desitjades! Quan prenem un medicament receptat per un metge, la majoria de vegades tampoc no tenim ni idea de què estem prenent, ni quins efectes secundaris té, però com a mínim creiem en la capacitat i el coneixement d'aquell especialista (discutible en massa casos, em sap greu dir-ho). L'automedicació ja és xauxa pura.

I sobre la quarta, és clar que ens podem posar malalts, és que precisament quan tenim un refredat, una contractura, un mal de panxa... hauríem d'escoltar-nos i tractar d'esbrinar què ens passa i, sobretot, seguir el cos, el qual en la majoria d'aquestes situacions ens està demanant una pausa i descansar una mica. Però no, molta gent no posa fre, segueix a un ritme trepidant, això sí, donant uns quants medicaments al cos per poder “tirar endavant”. Això passa factura. Al final ve el gran catacrac i aleshores sí que han d'estar de baixa durant un temps, a contracor i encara omplint-se de substàncies que no ajuden gens.


Aquell matí encara vaig tenir una altre exemple per part d'un company. Aquest m'estava comentant que té la vista molt cansada (passàvem 4 hores seguides cada matí davant d'un ordinador sense aixecar-ne la vista). Jo li vaig dir que jo no, que el primer dia de feina li havia comentat que havíem de baixar la intensitat de la llum i el contrast de la pantalla. A mi em funcionava, em trobava bé, i vam seguir parlant d'algunes coses. Ell em va respondre de la següent manera: <<Ah, que tu ets d'aquestes que creu que el cos s'autoregula i tot això>> Ho va dir amb escepticisme i ironia. D'acord, així van les coses en temes de salut i canvis de paradigmes. Les persones estan molt arrepapades a les seves creences i a la convencionalitat, a seguir la gran massa i no parar-se a pensar com a individus que són. I així estan funcionant les coses.


Quanta gent segueix pensant d'una manera tan negativa, paralitzant i poc activa i canviant, sense creure ni saber com som de capaços per tenir i gaudir d'una vida saludable. Poc coneixement, poca iniciativa, poc respecte per un mateix, per la salut, per la vida i pels altres.


Però per no acabar amb una visió negativa, també he de dir el contrari: que hi ha tantes persones que estan en un camí de descoberta, de canvi, de noves visions, de noves idees, de noves maneres de ser i de fer, que van fora del ramat, que estan fent moltes coses i molts passos endavant. I digue'm tu: on pertanys? a la creença arrelada i inamovible o a la capacitat d'aprendre cada dia que les coses poden ser i han de ser d'una altra manera?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada