dimarts, 23 d’abril de 2013

glucoïnòmans

An Offering
Si cocaïnòmans són els qui tenen addicció a la cocaïna, glucoïnòmans ho serien els qui en tenen a la glucosa, al sucre. Però aquest terme me l'acabo d'inventar. Nou neologisme. Però per què no existeix? No deu interessar...

Fa uns dies escrivia l'entrada “còctel de mort prematura” fent honor a les paraules de Pablo de la Iglesia, quan llegia el seu llibre El milagro de la nutrición ortomolecular. Aleshores, un amic meu va recomanar, a la zona de comentaris, el llibre Sugar Blues, de William Dufty. El vaig començar a llegir i és boníssim.

    <<SUCRE: Sacarosa refinada, C12H22O11, produïda per un procés químic múltiple del suc de canya de sucre o de la bleda-rave i en el qual s'ha a eliminat tota la fibra i les proteïnes, les quals formen el 90 per cent del total de la planta natural.

    BLUES (o melancolia): Un estat depressiu o melancòlic que produeix temor, malestar físic i ansietat (expressat sovint líricament com una crònica autobiogràfica de desastres personals).

    SUGAR BLUES: Múltiples sofriments físics i mentals causats pel consum humà de sacarosa refinada, comunament anomenada sucre.>>

Pablo de la Iglesia explica d'una manera molt clara els problemes de prendre sucre, la qual cosa és la següent:...

<<Un gran consum de sucre fa que la insulina secretada pel pàncrees traballi de manera massiva per cremar tot aquest sucre, fent-ne disminuir el nivell per sota de la normalitat. El que es nota és una “baixada de sucre”, se sent fatiga i es tenen ganes de menjar alguna cosa dolça. Si es cau en aquest parany, tornarà a succeir el mateix (prendre sucre, insulina, etc.) i això es converteix en un cercle viciós com el que passa amb una droga.>>

El mateix dia que llegia això, a la tarda estava mirant el programa de TV3 “Divendres” i, com cada setmana, anaven a una població a mostrar les tradiciones, paisatges, menjars típics, personatges, etc. Aquell dia estaven ensenyant com treballaven en una empresa que es dedica a fabricar caramels. Em va semblar aberrant, perquè el fet de fabricar massivament quiilos i tones de caramels, compostos bàsicament per sucre refinat, fa pensar que estem en una societat o molt ignorant o molt malalta (o ambdues coses).

I aquesta darrera reflexió em va com l'anell al dit per citar una frase que la setmana passada llegia també:

<<No és símptoma de salut estar ben adaptat
a una sociedad profundament malalta.>>


I, encara més, per mostrar-vos un passatge que vaig llegir a Sugar Blues:

<<En el seu llibre Beyond the Chindwin, Bernard Fergusson explica com a homes amb un esgotament tal que no podien ni parlar se'ls donava de menjar una espècie de dolç de sucre. “(...) El resultat immediat era sorprenent, com un Pentecostès modern. Se'ls deslligaven les llengües i parlaven planerament”. Una substància que pot produir aquesta potent reacció al cervell d'homes musculosos no és el que un oferiria generalment com a regal de Nadal als nens. Estàvem davant de quelcom més intoxicant que la cervesa o el vi i més potent que moltes drogues i pocions que aleshores es coneixien.>>

I què es pot fer servir per endolcir, si és que volem fer-ho? Dic “si és que volem” perquè quan un es deshabitua de la dolçor artificial (de sucres i edulcorants) i s'acostuma als sabors naturals, no necessita absolutament cap endolcidor. Els sabors naturals prenen força i es noten aromes que mai abans s'havien detectat. Però bé, una substància que ja fa uns anys que s'està estudiant i que sembla que té unes propietats excepcionals és l'estèvia.

Extret també del llibre de Pablo de la Iglesia, aquesta planta s'ha fet servir des de l'antiguitat pels indis guaranís. Regula els nivells de glucosa i insulina en la sang; redueix l'ansietat pel menjar; combat les càries; redueix el desig d'alcohol i tabac; augmenta la resistència a refredats i grips; té propietats dermatològiques; i moltes altres virtuts més.


De debò: el sucre és un verí, un aliment zero (com ahir comentava amb el pa refinat i blanc). Ah! És cert: el color ajuda a recordar i catalogar els aliments per les seves propietats nutricionals. Doncs els aliments blancs (sucre, farina, pa, pasta, sal...) són sinònims de buidor i perjudici.


Quant sucre preneu? De quina manera el consum d'aquesta substància ha augmentat respecte les generacions i societats passades? Si algú aporta la dada i qualsevol altre consideració, serà molt benvingut. Si no, un altre dia en seguiré parlant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada