dijous, 7 de març de 2013

macrobiòtica i l'efecte como-agua-para-chocolate

Kitchen cornerOlor de canyella allà on no n'hem posat;
brou de color bleda-rave;
vinagreta acidodolçosalada;
talls que afecten el sabor del resultat...

Màgia, pòcimes, encanteris?

Macrobiòtica!

Els dimecres al matí ens reunim unes quantes persones a AureaSocial per fer un, un espai en què mentre parlem d'alimentació, salut i moltes altres coses, cuinem basant-nos en la tradició macrobiòtica.


La macrobiòtica (del grec μακρός, "gran" i βίος, "vida") és un ensenyament creat pel pensador japonès Georges Ohsawa (1893-1966) i difós a continuació per diversos dels seus estudiants.

Es tracta d'un sistema alhora filosòfic i pràctic que pretén actualitzar, per tal de presentar-lo d'una manera entenedora per a la mentalitat moderna, l'antic principi oriental del yin i el yang el qual, segons Ohsawa, constitueix la base de tot el coneixement d'Extrem-Orient (tant científic com filosoficoreligiós). El lligam entre la filosofia i la pràctica es fa, en particular, a través de l'alimentació: Ohsawa defensava la idea de què tot menjant segons aquest principi l'organisme s'harmonitza i així l'enteniment es torna més clar, capaç de percebre millor la realitat.

Ahir va ser excepcional perquè...


Un estofat d'arrels (xirivies, naps i pastanagues), tallades de diferents maneres (hi ha unes deu maneres de tallar les verdures, que cadascuna aporta quelcom diferent, per exemple, fa que la verdura tingui un gust més o menys dolç; per al cas de les xirivies el tall triat va ser en diagonal i anar rotant l'arrel 90º i tornant a tallar en diagonal; en el cas de les pastanagues, tall en mitges llunes) que desprenia olor de canyella, quan només hi haviem posat oli.

Un brou fet amb aigua i totes les restes de les hortalisses tallades abans (pells i troncs de bleda-raves, troncs i fulles de les pastanagues, més troncs de naps i xirivies...) amb un gust de vida, de terra, plena de nutrients essencials per a la nostra salut.

Una vinagreta feta de llimona (àcida!), oli d'oliva verge, canyella, nou moscada i estèvia (dolça!) i un polsim de sal (salada!) per a unes fulles d'enciam tallades ben finetes, unes fulles i tronquets d'api natural i bleda-rave fresca ratllada.

Durant unes hores vam estar compartint, cuinant, aprenent, aportant, rebent, gaudint, tastant i, finalment, vam menjar aquelles delícies que provenien de primeres matèries ecològiques i havien estat fetes amb atenció, consciència, a poc a poc, gaudint de cada moment del procés, fetes per diverses mans que havien transmès la seva energia, emoció i coneixement. El resultat: un àpat deliciós, amanit amb una música que acompanyava perfectament l'estona, compartint l'espai i l'estona amb moltes de les persones que estan fent que AureaSocial funcioni.

A la tarda, aquella sensació encara m'acompanyava. Recordava les olors que havien estat surant per tota la cuina, l'escalfor dels fogons, els sabors intensos tots provinents de productes de la terra i vegetals, els sons de les diferents olles amb els seus continguts i els colors meravellosos que la natura ens dóna (roig, verds de variades tonalitats, blanc, groguenc, taronja i carbassa...). Els meus cinc sentits havien quedat impregnats i d'altres de més subconscients o inconscients, també.

I per això, al vespre vaig posar-hi nom a la sensació. Estava vivint quelcom semblant a Como agua para chocolate, novel·la de Laura Esquivel (1989) i pel·lícula d'Alfonso Arau (1992) que vaig veure aquell mateix any o l'any següent i que va causar gran impacte en mi. Posteriorment també vaig llegir el llibre.

<<Ambientada en la época de la revolución mexicana, todo el relato utiliza la gastronomía mexicana como nexo y metáfora de los sentimientos de sus personajes atormentados. Es así, como las cebollas, las codornices negras y pétalos de rosas, entre otros, despiertan pasiones profundas e incontrolables. La comida y el amor, en simbiosis perfecta, logran una cómplice, armónica y sólida relación.>>
Sus pensamientos la tenían tan ensimismada que no le permitieron observar que algo raro sucedía a su alrededor. Una inmensa nostalgia se adueñaba de todos los presentes en cuanto le daban el primer bocado al pastel. Inclusive Pedro, siempre tan propio, hacía un esfuerzo tremendo por contener las lágrimas. Y Mamá Elena, que ni cuando su esposo murió había derramado una infeliz lágrima, lloraba silenciosamente. Y eso no fue todo, el llanto fue el primer síntoma de una intoxicación rara que tenía algo que ver con una gran melancolía y frustración que hizo presa de todos los invitados y los hizo terminar en el patio, los corrales y los baños añorando cada uno al amor de su vida. Ni uno solo escapó del hechizo y sólo algunos afortunados llegaron a tiempo a los baños; los que no, participaron de la vomitona colectiva que se organizó en pleno patio. Bueno, la única a quien el pastel le hizo lo que el viento a Juárez fue a Tita. En cuanto terminó de comerlo abandonó la fiesta. Quería notificarle a Nacha cuanto antes que estaba en lo cierto al decir que Pedro la amaba sólo a ella. Por ir imaginando la cara de felicidad que Nacha pondría no se percató de la desdicha que crecía a su paso hasta llegar a alcanzar niveles patéticamente alarmantes.”

Per sort, l'efecte d'ahir va ser completament diferent.

I per acabar us convido a acompanyar-me en la reflexió. Per a mi, no era ahir la primera vegada: moltes vegades he sentit l'efecte como-agua-para-chocolate quan he cuinat o m'han cuinat. Es nota quan algú ha preparat un plat amb amor, amb il·lusió, gaudint-ne; aquest té un sabor que va més enllà de la conjunció d'uns ingredients. També a la inversa. A vosaltres us passa, ho sentiu? Us va agradar la pel·lícula/novel·la? Teniu coneixement o experiència amb la macrobiòtica? Avui han sorgit temes enllaçats i més que es connectaran. Seguiré en properes entrades desgranat-los una mica més.

[Receptes vegetarianes del llibre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada